// CATALÀ

A l’espera de la pròxima onada

Si hi ha un experiment que ha resistit a Cuba — més enllà de governs, reformes o crisis — és el de la religió afro-cubana. Un sistema de creences flexible, persistent i profundament simbòlic, modelat pels descendents d’esclaus a través del sincretisme: una superposició estratègica entre sants catòlics i orishas africans.
A Cuba, es pot ser supersticiós sense ser religiós. Tot i que més del 50% dels cubans es declaren ateus, molts practiquen rituals d’origen ioruba paral·lelament a devocions catòliques. La Mare de Déu de la Caritat del Cobre és també Ochún, la Mare de Déu de Regla és Yemayá, i Sant Llàtzer és Babalú Ayé. La religió afro-cubana no es viu en temples, sinó a les llars, als altars familiars, als carrers i als patis, on les ofrenes es barregen amb el quotidià.
A Palmira, a la província de Cienfuegos, diverses germandats religioses han passat de la clandestinitat a la legalitat. Allà, Yuniesky Hernández guarda els tambores sagrats de la Societat de Santa Bàrbara, fundada fa més de cent anys per l’esclava Lugarda Fernández. El 17 de desembre celebren Sant Llàtzer — també Babalú Ayé a la santeria — amb una cerimònia tancada i poderosa. L’altar de la germandat reuneix sants i orishas en un mateix espai simbòlic: flors, espelmes, imatges de guix i exvots metàl·lics amb forma d’òrgans o extremitats, que demanen o agraeixen curacions.
Altres expressions del sincretisme van de l’intimisme al kitsch. Com La Señora Habana, una santera que fuma tabac, llença caragoles, cobra per les fotos i llegeix la sort amb cartes espanyoles. O com els caps de porc en testos, envoltats de gira-sols, oferts als déus en qualsevol racó de l’Havana.
A Cuba, fe i resistència caminen juntes. L’experiment religiós continua — sense dogmes, sense temples i sense demanar permís.

Informació basada en fonts antropològiques i sociològiques sobre el sincretisme religiós afro-cubà i la història de les germandats com la Societat de Santa Bàrbara a Palmira.