// ENGLISH

José Manuel Villanueva

Twenty-five years ago, I set off on my first international journey, camera in hand, to a country that officially didn’t exist but was determined to be one: the Turkish Republic of Northern Cyprus —Kuzey Kıbrıs.

I have always been drawn to borders and to territories that emerge, transform or vanish beyond the lines history and recent politics have drawn. The camera —and that fascination with societies resisting or reinventing themselves on the margins of the status quo— has been with me ever since. Yet for a long time, I never really believed I could turn that curiosity and passion into visual narratives.

Life took me along other paths. For years I worked as a designer. Until, in 2022, a train journey across southern India brought me back to photography —as if I had never left.
Because even in a hyperconnected world, I believe we need, now more than ever, to return to the essence of our humanity: the kind of humanity found when two nomadic peoples crossed paths in remote landscapes, looking at each other with curiosity and recognition.

Exchange was then a necessity —but also a courtesy, a recognition, a welcome.

Through my photography, I propose we rediscover each other: to look each other in the eye, to smile, to ask new questions.
And never assume that the first answer we give ourselves about the other is the right one.
.

// ITALIANO

Venticinque anni fa, intrapresi il mio primo viaggio, macchina fotografica in mano, verso un paese che ufficialmente non esisteva, ma che si ostinava a volerlo essere: la Repubblica Turca di Cipro del Nord —Kuzey Kıbrıs.

Mi hanno sempre attratto i confini e i territori che emergono, si trasformano o scompaiono oltre le linee che la storia e la politica recente ci hanno lasciato. La macchina fotografica, insieme a questa fascinazione per le società che resistono o si reinventano ai margini del loro status quo, mi ha accompagnato fin dall’inizio. Ma per molto tempo non ho preso sul serio l’idea di poter trasformare quella curiosità e quella passione in narrazioni visive.

Ho percorso altre strade. Per anni ho lavorato come designer. Fino a quando, nel 2022, un viaggio in treno attraverso il sud dell’India mi ha riportato, di colpo, alla fotografia, come se non me ne fossi mai allontanato. Perché, pur vivendo in un mondo iperconnesso, credo che oggi più che mai sia necessario ritrovare l’essenza della nostra umanità: quella degli incontri tra popoli nomadi nei luoghi remoti, dove ci si guardava negli occhi con curiosità e rispetto.

Allora lo scambio era una necessità, ma anche cortesia, riconoscimento, ospitalità verso lo straniero.

Con la mia fotografia propongo di riscoprirci. Guardarci negli occhi, sorridere, porci nuove domande.
E non dare mai per scontato che la prima risposta che ci diamo sull’altro sia quella giusta.

// ESPAÑOL

Hace 25 años, emprendí mi primer viaje internacional, cámara en mano, a un país que no existía oficialmente, pero que se empeñaba en serlo: la República Turca del Norte de Chipre —Kuzey Kıbrıs.

Siempre me han atraído las fronteras y los territorios que emergen, se transforman o desaparecen más allá de las líneas que la historia y la política reciente nos han dado. La cámara, y esa fascinación por las sociedades que resisten o se reinventan al margen del statu quo, me acompañaron desde entonces. Pero durante mucho tiempo no me tomé lo suficientemente en serio como para pensar que podía convertir esa curiosidad y esa pasión en narrativas visuales.

Viví otros caminos. Durante años me gané la vida como diseñador. Hasta que en 2022, un viaje en tren por el sur de la India me devolvió, de golpe, a la fotografía, como si nunca me hubiera marchado. Porque, aunque vivimos en un mundo hiperconectado, creo que hoy más que nunca necesitamos volver a la esencia de nuestra humanidad: esa que se encontraba en los caminos remotos, cuando dos pueblos nómadas se cruzaban, se miraban con curiosidad, se reconocían.

El intercambio era entonces necesidad, pero también cortesía, reconocimiento, hospitalidad hacia el extraño.

Con mi fotografía propongo redescubrirnos. Mirarnos a los ojos, sonreír, preguntarnos de nuevo quiénes somos. Tener juicio, sí, porque es inevitable, pero también conservar la curiosidad.
Y nunca dar por sentado que la primera respuesta que nos demos sobre el otro sea la acertada.

// CATALÀ

Fa vint-i-cinc anys, amb només 22 anys, vaig emprendre el meu primer viatge internacional, càmera en mà, cap a un país que oficialment no existia, però que s’entestava a ser-ho: la República Turca del Nord de Xipre —Kuzey Kıbrıs.

Sempre m’han atret les fronteres i els territoris que emergeixen, es transformen o desapareixen més enllà de les línies que la història i la política recent ens han llegat. La càmera, i aquella fascinació per les societats que resisteixen o es reinventen al marge del status quo, m’han acompanyat des d’aleshores.
Però durant molt de temps no vaig creure que pogués transformar aquella curiositat i passió en narratives visuals.

Vaig seguir altres camins. Durant anys vaig treballar com a dissenyador. Fins que, el 2022, un viatge en tren pel sud de l’Índia em va tornar, de sobte, a la fotografia, com si mai no me n’hagués allunyat.
Perquè, tot i viure en un món hiperconnectat, crec que avui, més que mai, cal tornar a l’essència de la nostra humanitat: aquella dels camins remots, on dos pobles nòmades es trobaven i es miraven amb curiositat i reconeixement.

L’intercanvi era llavors una necessitat, però també una cortesia, un reconeixement, una hospitalitat cap a l’estrany.

Amb la meva fotografia proposo tornar-nos a descobrir: mirar-nos als ulls, somriure i fer-nos noves preguntes.
I no donar mai per fet que la primera resposta que ens donem sobre l’altre sigui la correcta.

CUBA l’esperimento infinito  
@jmanuvillanueva

 

GRIMALDI FACTORY
vico San Luca 4/2